Fa unes setmanes, la meva dona i jo celebrem, amb la família i els amics de joventut, els nostres 52 anys de casats (el cóvid no ens va permetre celebrar els 50), i això em va moure a fer balanç del viatge, que en termes mariners podríem dir que ha estat com una llarga travessia en una vella goleta que va sortir de port amb una tripulació inexperta, una cartografia incompleta, molta il·lusió i poc bagatge. La travessia es va iniciar amb bona mar i bon vent, però això va durar un temps. Lògicament hi va haver de tot: calma chicha, maror, temporal, mar de fons, bonança, mar gruixuda i fins i tot esculls que amenaçaven la integritat del vaixell.

Afectat encara pel meu balanç, a la següent reunió de “grup de vida” vaig sentir dir que a la parella no només s’ha de donar la fidelitat conjugal, també s’ha de donar la fidelitat al projecte , i això darrer em va impactar. Vaig sortir de la reunió pensant:

… la fidelitat al projecte… a quin projecte?, al de ser feliços?, al de ser i sentir-nos estimats?, al de paternitat o maternitat? Entenc que tots aquests anhels estan continguts en el projecte, però avui sé que no són el projecte i que quan confonem l’anhel amb el projecte l’errem. El projecte és un projecte de donació mútua , de lliurament mútua en qualsevol situació i en qualsevol circumstància, excepte en les que preval la manca de respecte a les persones (tracte vexatori, violència i prepotència) sigui al si de la vida conjugal o de la familiar i el seu entorn.

El projecte conté el compromís de suport i ajuda mutu:

• en totes les circumstàncies i en totes les situacions personals,
• en les decisions comunes i en les decisions personals,
• aportant totes les nostres qualitats i totes les nostres habilitats. (els talents de l’evangeli ), tant les congènites com les adquirides.

Però també som éssers limitats i vulnerables, ja venim amb defectes “de fabricació” que no són fàcils d’identificar (la biologia, la psicoteràpia i la psicologia ens ho recorden, i nosaltres ho experimentem), una cosa així com que venim de fàbrica amb “un sistema operatiu” vulnerable, al que després afegim altres elements, uns encertats i altres erronis, falsos o incerts (com poden ser les creences, la ideologia, la cultura familiar, la cultura social, la cultura professional, o les actituds que anem adoptant durant la vida, i així un llarg etc.) que conforma la nostra motxilla d’eines: unes sempre útils, i d’altres que cal vigilar, cuidar i reparar.

Aquestes vulnerabilitats afecten el projecte i hi queden incorporades, i fan necessari l’ús del suport i l’ajuda mútua per superar-les (la correcció fraterna?), al que cal afegir paciència i tolerància, perquè la “reparació de defectes”, congènits i adquirits solen requerir temps i espai (no és una paciència i una tolerància passiva o submisa, sinó tot el contrari: activa, emprenedora i creativa).

I amb això arribem a les conclusions: no serà un projecte per créixer junts com a persones?, no serà un projecte per créixer en humanitat?, no serà un projecte que ens condueix a la casa del Pare, agafats de la mà, per dir-li: Pare hem complert amb la tasca que ens vas donar: hem viscut, i hem viscut a fons ?

Jesús de Natzaret va viure la seva vida a fons, ho va donar tot, i es va deixar matar dient: ”Pare perdona’ls perquè no saben el que fan” (estava pensant en els errors de programari que vaig esmentar?). Inspirem-nos en Ell. Detectem i corregim els errors de “programari” ajudant-nos mútuament i confiant en l’ajuda del Senyor, perquè el “projecte de parella”, “el projecte de vida en comú”, no és nostre, és d’Ell.

Ginès de Mula

CVX-Pere Favre a Barcelona