Participar en l’experiència Tarik-Emaús significava sortir de la meva zona de confort, atrevir-me a conèixer una altra realitat i veure què podia suposar això a la meva vida. Va ser una bonica casualitat i una sort que la informació per formar part d’aquesta experiència m’arribés ja que jo mai no havia tingut relació amb CVX.

El món de les migracions també era un territori desconegut per a mi, però la veritat que l’acollida de la comunitat de jesuïtes d’Almeria va fer que tot fos molt més fàcil. Em van ajudar a familiaritzar-me amb l’espiritualitat ignasiana i sobretot a situar-me en aquesta realitat migrant que tenim al voltant i que ens passa desapercebuda la majoria de vegades. Van ser set dies plens de llocs, testimonis, sentiments i trobada amb Déu. Van ser set dies que em van plantejar molts interrogants i sobretot van ser set dies que em van ajudar a posar-me a la pell d’aquelles persones que intenten travessar la Mediterrània per trobar una vida millor.

Mai no m’havia imaginat les condicions en què vivien els migrants invisibles en aquest mar de plàstic d’Almeria, ja que mentre estiguin amagats als nostres ulls sembla que no ens importen. Després de fer tot el recorregut fins a la terra somiada, es troben amb una societat que els fa servir per enriquir-se, perquè treballin, però en unes condicions infrahumanes que accepten perquè no tenen cap altra opció. És indignant pensar com hi ha gent que els deixa estar “vivint” i vigilant el seu hivernat, però només si ho fan en barraques i en males condicions. I alhora és increïble veure com ells continuen tenint forces i quan li preguntes com estan et responen sempre que bé.

L’assentament barraquista on vam estar és on més a prop de Déu em vaig sentir en tot el viatge. Va ser una gran oportunitat trepitjar la seva terra sagrada, poder escoltar les seves experiències de vida, però sobretot veure que seguien tenint esperances i que lluitaven per aconseguir alguna cosa millor per a la seva família.

Posar-te a la pell del rebutjat, de l’invisible em plantejava moltes preguntes sense respostes i és difícil de pair si no ho fas en oració recordant que Jesús també va ser migrant. Per què els recursos estan tan mal repartits?, per què els privilegiats ens aprofitem de la nostra situació?, per què el teu futur es decideix segons la zona on hagis nascut?, on queden els drets humans dels migrants? …I la pregunta que considero més difícil de totes, què espera Déu que faci jo davant aquesta situació?

Per si fos poc el que vivim a Almeria, continuem el nostre viatge creuant el mar Mediterrani i meditant sobre què significa el mar per a nosaltres i què significa per a ells. Aquest mar que pot significar tranquil·litat, descans, vacances per a alguns i alhora pot significar mort, por, caos i esperança per als altres. Com es pot veure el mateix de formes tan diferents? Com vam poder fer un viatge tranquil amb ferri mentre que altres arrisquen la seva vida per creuar? Mentre creuàvem em venien al cap algunes de les frases dels migrants que havíem conegut a Almeria i que havien aconseguit creuar en pastera. També recordava aquelles vides que s’havien perdut en l’intent d’arribar a Europa i com la societat feia orelles sordes davant d’aquesta realitat. Per què hi ha migrants amb drets i d’altres sense? Per què tant ens importa el país d’origen del que vinguin? Com permetem que es juguin la vida per creuar l’estret?

Les preguntes mai van cessar en arribar a Nador sinó tot al contrari. Amb els nostres papers i passant els controls nosaltres vam poder accedir sense problema a Nador, creuar a Melilla i després de tornar. Tot i això, hi ha moltes persones que volen fer-ho i són rebutjats pel seu color de pell. Aquestes persones acaben jugant-se la vida, intentant saltar una tanca immensa, plena de riscos per cridar “Boza” i arribar a allò que en teoria els donarà una vida millor. I el pitjor és que tu saps que aquesta vida millor no ho és tant, ja que la nostra acollida no podria ser pitjor. Me’n vaig recordar d’Almeria i de les persones que hi havia vist en barraques mentre veia que altres continuen intentant saltar i no perden l’esperança. No pots lògicament dir res perquè ells ja no tenen una altra alternativa, han de seguir endavant, però en aquells moments em vaig sentir una mica perduda, només podent pensar en el patiment i la lluita que vivien diàriament.

Tanmateix, també vaig poder veure com les mans de Déu eren allà, a través de persones que dia a dia intenten acostar-se als migrants i fer-li una vida una mica més fàcil. Vaig poder veure com a la Delegació Diocesana de Migracions estava formada per persones de diferents cultures, però que convivien i lluitaven pel mateix, per acompanyar i ajudar tots aquests migrants a qui tanta falta els fa.

Tot i totes les preguntes, només puc donar gràcies a totes les persones que han fet possible aquesta experiència i als meus companys, el Marco i la Pilar, que m’han acompanyat en tot el trajecte. Crec que després de tot, el que és important no és trobar respostes a totes aquestes preguntes sinó no apartar la vista i ser conscient de la realitat per així poder actuar en conseqüència.

Ana Belén Taviel

Participant experiència Tarik Emaús