Per Javier Martínez Baigorri. CVX a Pamplona

Fa unes setmanes, quan parlàvem sobre el fetitxe del poder polític, vam acabar amb unes paraules de Francesc, que conviden a construir comunitat i constitueixen una crida a teixir un món en comú. Això és una cosa que només es pot construir des d’un canvi de lloc de partida des d’on ens enfrontem a aquesta tasca. No es pot continuar creient en la il·lusió de l’individualisme. No és possible començar a pensar allò comú i arribar a teixir i trenar un projecte comú, des d’una posició primigènia d’individus disposats a cedir només una part d’aquesta individualitat per generar un paraigua que aixopluga aquestes individualitats. Cal anar més enllà: som éssers en relació i només ens podem entendre en la intersecció d’aquest conjunt de relacions que ens constitueix.

No són pocs els pensadors que han mostrat aquesta realitat. Així, Marina Garces (Un món en comú, Bellaterra 2013) subratlla la necessitat de “descobrir el món comú en què, vulguem o no, ja hi estem implicats”, abans de dur a terme qualsevol intent de construir allò comú. Per la seva banda, en un recent llibre postpandèmic, Judith Butler (Quin món és aquest?, Arcadia 2022) es pregunta pel món on vivim i com pot garantir una vida digna de ser viscuda:

“Perquè la vida sigui digna de ser viscuda cal revindicar la nostra interdependència, la implicació dels uns amb els altres i adquirir un compromís ferm amb el planeta i els seus habitants, humans i no humans, per respirar en un autèntic món en comú ”.

En aquesta cita apareix un dels desplaçaments que més endavant proposaré com a necessaris. En aquest comú es fa necessari ampliar els límits actuals de les nostres comunitats sociopolítiques, no només per incloure tota la comunitat humana, sinó també la comunitat terrana que diria Latour; cal, per tant, una visió eco-sistèmica. Aquesta visió ecosistèmica implica deixar de veure el món com un conjunt d’objectes per començar a veure’l com una xarxa d’agents interrelacionats i interdependents entre si, idea que descriu magníficament el ja mort Bruno Latour en una de les seves darreres obres (On aterrar, Taurus 2019 ).

El nostre punt de partida torna a estar situat, de la mateixa manera que escrivia a l’article precedent, en la necessitat de superar la lògica individual del liberalisme, ja que no deixa de ser una ficció. Una ficció perjudicial i destructiva en què sempre trobarem persones que queden fora dels marcs d’intel·ligibilitat que marquen qui és o no persona, qui mereix o no tenir una vida digna de dol si es perd. Una ficció que oblida una cosa tan bàsica com el fet de la nostra interdependència i que només les relacions amb els altres (inclosos els altres no humans) permeten la nostra pervivència (Butler, Cossos aliats i lluita política, Paidós 2017).

Tenint tot el que hem comentat fins ara com a teló de fons, com a melodia que condueix el discórrer d’aquestes línies, cal articular un discurs que ens permeti fer un gir, amb una visió eco-sistèmica, respecte al punt en què ens trobem com a societat. Per això, al meu entendre, en aquest discurs s’ha de donar un triple desplaçament:

1. Desplaçar el discurs des del jo al nosaltres.
2. Desplaçar el marc de reconeixement o ampliar els límits de la comunitat.
3. Desplaçar fronteres o ampliar allò humà a allò natural.

Què significa el primer desplaçament? Per desplaçar en el discurs el jo cap al nosaltres, cal reconèixer-nos vulnerables. Potser el tret constitutiu i determinant de la vida és la vulnerabilitat. Una vulnerabilitat intrínseca que resideix a la interdependència profunda que tenim els éssers vius i que els ciutadans de les democràcies occidentals semblem haver oblidat malgrat que la recent pandèmia ens ha mostrat, com no podíem imaginar a Occident, la realitat de la interdependència. Això suposa el radical entrellaçament existent entre tots, més enllà de la ficció de les fronteres.

Per aconseguir el primer desplaçament cal fer un segon desplaçament: ampliar els límits de la comunitat. Tot sistema, pel fet de ser-ho i quedar definit per unes normes, és incapaç de contenir tot allò que pretén abastar. Sempre queden exclosos, que no són reconeguts, ni tan sols com aliens al sistema, sinó que, directament, queden en uns llimbs sense ser categoritzats i, per tant, inexistents. Val la pena acudir als conceptes de Dussel ( Totalitat i Exterioritat ) i de Butler ( marc d’intel·ligibilitat ) per entendre bé aquesta qüestió, encara que no podré aprofundir-hi. En el fons, resumint, tots dos ens ajuden a adonar que tota comunitat humana, almenys en la lògica de col·lectivitat d’individualitats, es constitueix com un tot normatiu tancat que impedeix reconèixer el que queda fora. Per això, ens trobem davant de la necessitat, en aquest desplaçament, d’ajudar a visibilitzar els invisibles. Tots dos autors deixen oberta la porta que aquesta necessitat es converteixi en una realitat. Dussel ho fa assenyalant que l’altre, el que ha quedat constituït com a Exterioritat a la Totalitat, irromp i desafia el sistema. Butler, per la seva banda, mostra com tota societat té un marc de reconeixement normatiu que impossibilita reconèixer com a humà tot allò que queda fora d’aquest marc. És important assenyalar que tots dos mostren com la irrupció dels que no poden ser reconeguts els permet fer servir les pròpies regles del sistema per ampliar-lo i guanyar el seu dret a ser vistos i reconeguts.

Els dos desplaçaments apuntats fan que els éssers humans ens vegem part d’una comunitat basada en la relació i la vulnerabilitat compartida. En aquest context s’han formulat categories rellevants com ara l’ètica de la cura. Una ètica que ens ajuda a fer un tercer desplaçament: el desplaçament de les fronteres. Unes fronteres que no només s’estableixen entre humans considerats de diferent manera, sinó que també es donen entre allò humà i allò “natural”, entès això darrer com una cosa aliena a l’acció i societat humana. El desenvolupament tecnològic produït des de l’edat moderna s’ha fet amb una perspectiva en què un subjecte, l’ésser humà, era capaç de conèixer, desxifrar com funciona i manipular un objecte extern que constitueix la naturalesa . No podem teixir un món comú si esquilmem i convertim en un desert erm on no pot créixer la vida el substrat comú sobre el qual vivim i sense el que la vida seria impensable. Diu molt de nosaltres com tractem el planeta i els éssers vius que no són un mer recurs sinó una part d’aquesta xarxa d’interrelacions que ens constitueixen i defineixen.

Per anar resumint, que, no esgotant un tema inesgotable, ens cal convertir-nos en ciutadans globals, ciutadans que conreen la lògica del consens i el diàleg deliberatiu i inclusiu. Necessitem una visió eco-sistèmica que ajudi a “acceptar la vulnerabilitat, la interdependència i l’empatia necessària per motivar i mantenir el compromís transformador”. Transformació a fer des del triple desplaçament plantejat.

Encara queda molt per dir, però no es tracta d’esgotar en un breu article un tema que exigeix rigor, profunditat i delimitació dels conceptes usats. Potser més endavant ens podem aturar en cadascun dels tres desplaçaments i desenvolupar una mica més el concepte eco-sistèmic que es presenta com una categoria imprescindible per teixir el que és comú. Una altra qüestió rellevant que no s’ha pogut abordar en aquesta entrada del bloc i que és molt necessària per avançar en una lògica comunitària, és el paper de les teories crítiques que posen en perill “veritats” consolidades que són un fre a qualsevol projecte en comú i que són titllades de relativistes o de populisme quan s’oposen al sistema vigent basat en la individualitat.

Fotografia de portada de Pixabay.

Les opinions i idees que apareixen als articles publicats des de Política-ment són responsabilitat de les persones que els han escrit i, per tant, no necessàriament coincideixen amb els de CVX-Espanya com a institució.